tag:blogger.com,1999:blog-69301806373961722452024-02-08T04:13:27.495-08:00De Darii i AiialGharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.comBlogger8125tag:blogger.com,1999:blog-6930180637396172245.post-20343736455000224522007-12-02T14:19:00.000-08:002007-12-02T14:42:51.485-08:00Intermedi<span style="font-size:85%;"><span style="font-size:100%;">De les ànimes, la més coneguda en la història fou Dhro Gàrlimer. "L'ànima alliberada", com se l'anomenà posteriorment, va jugar un paper decisiu al món. Per què Dhro Gàrlimer i no algú altre, ningú ho sap, però el cas és que, en cert moment, durant la crisi de la guerra entre Ementhupel i el Nudaradan, l'equilibri de la balança s'aní trencant, a mesura que Nudaradan prenia força i les terres de l'oest s'anaven alçant en armes contra els déus menors (Kamiit) tirans de l'est, que eren proclius a la pau i l'ordre. Estant-hi en desacord, i desitjant un canvi i una alliberació que "el que no dorm" prometia fixar, s'ajuntaren gràcies a la voluntat d'aquest, i els exèrcits poc a poc començaren a guanyar terreny.<br />Particularment difícil va ser la conquesta de les terres de Ghëra. Aquesta regió havia estat mantinguda des de feia moltes generacions per la dinastia Ghër. Eren hereus d'una manera de ser beligerant, i militarment estaven molt preparats per fer front als atacs de qualsevol qui volgués trencar el seu estil de vida. Ordre i disciplina eren les seves raons de ser; així doncs, arribat el moment, es decantaren més cap a la banda d'Ementhupel (o, en la seva llengua, Ghemen), que no pas d'aquell qui en feia de la norma una excepció.<br />Resultà que les hosts del maligne no aconseguiren més que turmentar uns quants soldats, i posar-los en guàrdia.<br />Però com sol ocórrer en aquests casos, va ser l'orgull qui decidí tan igualada contesa. I l'ajut inestimable de les muntanyes inhòspites de Gorok.</span><br /></span>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6930180637396172245.post-33260486423900186622007-11-22T15:35:00.001-08:002007-11-22T15:45:15.505-08:00Sang-aigua i kaisAdam es trobava cansat, després d'haver corregut durant el que li havien semblat hores.<br />Sagnava, i el líquid blau queia al terra cobert de males herbes i matolls; s'anava assecant fins quedar com una pedra. No podia evitar sentir pena del traspàs elemental que tenia lloc: l'aigua s'assecava.<br />No obstant, havia recuperat el seu <span style="font-style: italic;">kai</span>, l'estri més preuat per un Nër-Aiial .<br />Pensava molt, sobretot en l'aigua vessada durant aquests temps. Notava que se li estava endurint el Tali, i la seva pell s'anava fent més dura a mesura que el seu lligam amb el món mortal s'anava allargant...<br /><br /><span style="font-style: italic;">"potser ha arribat l'hora de tornar al tot amb l'aigua..."<br /><br /></span>Però el seu jurament li impedia donar tal pas. Col·locà el <span style="font-style: italic;">kai</span> sota les gotes d'aigua-sang, que s'endurien amb el pas de la gravetat i el temps. Servirien, doncs, per endurir el seu <span style="font-style: italic;">kai</span>, i correspondre l'enduriment del món amb ell mateix.<span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"></span><br /></span>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6930180637396172245.post-31965824000296425652007-11-21T15:26:00.000-08:002007-11-22T15:45:53.957-08:00Daradt<div style="text-align: center;"><span style="font-size:130%;">Capítol Quart: Ret daradt (les Ànimes)<br /><br /><span style="font-size:85%;"><span style="font-style: italic; color: rgb(0, 0, 153);font-family:verdana;font-size:78%;" >El Nudaradan havia pres control de la major part dels pobles de Bradan. El seu poder havia causat gran dany en l'escorça de la cultura Bradanina, i la seva tradicional manera d'entendre la vida s'havia pràcticament extingit. Havia erigit un tro enmig del regne, al capdamunt d'un turó que havia batejat amb el nom de Nagrad ekal, "el principi de la fi". Allà els seus recent convertits súbdits vivien per fer la seva voluntat, dia o nit. Reclutà d'entre els pagesos un exèrcit amb el qual aconseguí dominar els principials pobles, i dia rere dia bradan es va sumir en el seu control, i els dies esdevingueren cada vegada més negres; els seus arbres ja no tenien fulles; els seus rius esdevingueren només una rasa. Els paratges es tornaven grisos, i només un breu record quedava del relleu que en d'altres temps eren les precioses valls, els frondosos rius, els cultius de cereals, fins on la vista abastava.</span><span style=";font-family:verdana;font-size:78%;" ><br /></span><span style="font-style: italic; color: rgb(0, 0, 153);font-family:verdana;font-size:78%;" >Però el Nudaradan no en tenia prou amb això. Tot i només ser un petit bocí de Garod, encara era un gran déu, un Kamë, i necessitava fervorosament més i més poder, més control. Ara com ara, només tenia un tros petit del control que volia aconseguir, i el que era pitjor, tan sols dominava un grapat de pagesos i llogarenys inútils en batalla ni en la forja d'armament que havien perdut miserablement la seva existència conreant aquelles terres avorribles. Necessitava ajuda exterior i havia de trobar la manera ràpidament. Emmenthupel també havia baixat del Kamkuë, i les notícies que li arribaven deien que tenia dominada la major part de Harän. No hi havia temps per perdre, aviat Emmenthupel seria ja massa poderosa per plantar-li cara.</span><span style=";font-family:verdana;font-size:78%;" ><br /></span><span style="font-style: italic; color: rgb(0, 0, 153);font-family:verdana;font-size:78%;" >Decididament, controlà l'ànima de Nèian Grum i marxà a l'oest, deixant els seus camperols sense saber massa bé què fer. Emprengué el camí de la cendra, fins a les abandonades terres de Quaran.</span><br /><br /></span></span><div style="text-align: justify;"><span style="font-size:100%;">Molts són els que avui encara no tenen ni idea del que significa ser una "ànima" -o Darad en la llengua antiga-. Aquesta forma d'existència ha perdurat des que el món és món, tot i que avui en dia el seu nombre és tan reduït que ja ningú se'n recorda. Temps enrere, no obstant, foren les ànimes qui portaven les regnes del món antic. Es deia fins i tot, que varen ser les ànimes les que ajudaren als onze déus menors a moldejar el món per fer-lo una mica més còmode. Diuen també que les ànimes van despertar els mortals de la seva no-existència, i els varen donar un temps limitat d'existència i un món on conviure.<br /></span><span style="font-size:100%;">Externament un Darad no és gaire diferent d'un mortal qualsevol. És per això que durant molt de temps havien estat amagats entre les persones, vigilant els reis i els seus regnes, mantenint l'equilibri. Desgraciadament i per motius desconeguts, un gran nombre d'ànimes desaparegueren a Harän poc després del naixement de Dragdan, fet que provocà a la llarga la guerra civil i el posterior govern d'Emmenthupel sobre els altres déus menors.<br /></span><span style="font-size:100%;">Les ànimes són manifestacions d'una de les cares del Dariië. L'ànima que permet la vida és inherent en totes les criatures que respiren. És aquesta guspira la que dóna l'impuls per fer que els cossos inerts es moguin per primera vegada; l'inici de tot. Però en aquest procés, que s'anomena "el despertar", un Darad queda atrapat en el seu cos mortal per sempre i fins que aquest se li acabi l'existència. Com en qualsevol tracte, es dóna alguna cosa i se'n rep una a canvi; d'aquesta manera, a canvi de rebre la vida de l'individu, l'ànima dóna a l'existència la seva lleugeresa, la seva llibertat. Això té dues conseqüències: la primera, que deixa de tenir sentit del lliure albir, les seves accions són per sempre condicionades pel cos mortal en el qual ha de viure (i això té un efecte molt important: pot ser controlada per existències lliures de decidir, com per exemple els déus menors); la segona, en perdre la seva lleugeresa, nota també el gran pes del temps. És per això que, en desgastar la seva energia en mantenir viu el cos, deixa de usar la seva i, per tant, és fal·lible. I més encara: l'esforç que s'ha de realitzar per mantenir viu un cos és tal que al final, en desgastar-se tota, mor. D'aquesta manera, el cicle de la vida que hom coneix com a característic del món, és només una modificació de la realitat mateixa. Però no totes les coses de la vida mortal són dolentes; adquireixen una capacitat única i molt valuosa en el Dariië: poder donar vida. La reproducció, la creació de més ànimes lligades és la raó pràctica de ser d'aquestes, sense haver de donar més explicacions al cicle vital que el dogma que regeix les vides de les ànimes tancades: néixer, créixer; reproduir-se.<br /></span><span style="font-size:100%;">Però les ànimes lliures (anomenades també simplement ànimes) són la manifestació més pura de la vida en si mateixa. Trien i creen el seu cos per poder-se moure i interactuar lliurement al Dariië en funció de la natura mateixa de l'ànima. No senten el pes del temps, i per tant no moren per la seva causa, tenen el poder d'elecció que els mortals no tenen, i a més poden desplegar tot el seu poder en qualsevol moment; i aquest és perdurable.<br /></span><span style="font-size:100%;">Quan els grans déus menors es varen reunir per confiar Quaran a una entitat neutral, van triar cent ànimes per guardar-lo i evitar que més menors entréssin al Dariië, ja que són aquestes, lliures de lligam diví, les més transparents pel que fa els poders de control dels déus menors, de manera que no prendrien part a favor ni en contra de cap deïtat, i mantindrien les fosses tancades permanentment. Aquestes cent ànimes serien les guardianes no tan sols de la seguretat de les fosses, sinó també de la pau al Dariië. La tradició perdurà immutable, i les cent ànimes fóren fins al final les mateixes que iniciaren aquella tasca. Transcorregueren segles, fins que finalment, el bocí de Garod, Nudaradan, aconseguí corrompre'n a una d'elles.<br /></span><span style="font-size:100%;">Ningú sap què va poder oferir-li Nudaradan a una ànima per a que trenqués el seu jurament; va ser Ondor'ed, el que més tard s'anomenà "l'ànima infidel", la més poderosa i antiga de totes les cent ànimes, qui fou corrompuda i qui apartant la seva obligació permanent obrí per primera vegada les fosses de Quaran.<br /></span><span style="font-size:100%;">Emmenthupel, qui fins ara havia aconseguit l'hegemonia a l'est, estava a punt de veure's immersa en una guerra en la que cada vegada tenia més parts en contra seva.<br /></span></div><span style="font-size:130%;"><span style="font-size:85%;"><br /></span><br /></span></div>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6930180637396172245.post-9467267683024929802007-11-19T01:22:00.000-08:002009-09-22T12:32:37.841-07:00Aün<div style="text-align: center;"><span style="font-size:130%;">Capítol tercer: Harän<br /></span><br /><span style="color: rgb(51, 102, 255);font-size:85%;" ><span style="font-style: italic; color: rgb(0, 0, 153);">"El canvi va afectar de ple el pobre vailet conegut en altres dies com Nèian Grum, tot i que no fou immediat. D'alguna manera semblava que els tons càlids dels arbres s'anaven tornant grisos, i, a mesura que passaven els dies, l'aigua dels seus rierols s'anava assecant progressivament. Finalment, les primeres fulles caigueren el dia que s'acomplí un any de l'obertura de l'escletxa, un any de l'alliberament de dos grans déus al Dariië, un any just després del canvi.<br />Nèian Grum no havia notat res fins aleshores; tot havia estata com un somni i per això, aprengué durant un any a oblidar aquells fets. Però no podia oblidar les evidències: Bradan estava canviant. I potser per això tampoc digué res a ningú, d'aquell dissortat jorn, perquè d'alguna manera se'n sentia culpable. I el dia que caigué la primera fulla d'un arbre a Bradan, el regne sencer començà a desesperar-se, impotent en veure el canvi aprop: val a dir que aquella era la primera fulla que queia d'un abre a Bradan des que ningú ho pogués recordar, i això era molt de temps. Nèian començava a experimentar un desplaçament en el seu cos, i es diu que caigué en un llarg son, que durà mesos, fins que, quan es despertà, finalment ja no era Nèian Grum. El canvi l'havia afectat, i ja mai més respondria a aquell nom. Nudaradan, aquest és el nom que la gent escollí per ell, que significa "el que no dorm"."</span><span style="font-style: italic;font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;" ><br /></span></span><br /><br /><div style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://static.flickr.com/46/133079484_2d9e9bd5d2_o.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 200px;" src="http://static.flickr.com/46/133079484_2d9e9bd5d2_o.jpg" alt="" border="0" /></a><span style="font-size:130%;"><span style="font-size:85%;"><span style="font-size:85%;">Harän era considerat el més gran regne civilitzat en tota la terra ja que, tot i tenir menys extensió que molts d'altres regnes, les seves ciutats l'omplien molt més que les de qualsevol altre país. Harän vivia governat des de temps enrere per la dinastia Dan. Umdan I el constructor, el primer de la seva dinastia havia unificat les quatre terres que componien Harän i les havia convertit en províncies (Emaru, Enët, Hroniid i Sinam); havia unificat també la cultura, aconseguint homogeneïtzar el regne, i fent-ne d'aquelles unes terres pròsperes i riques per viure-hi. I tocant el mar, hi construí la ciutat més ensisadora que mai la mà humana havia pogut pretendre. Aün s'erigia com la ciutat de reis per excelència, i veritablement s'havia convertit en el centre de la vida moderna a tot arreu del món conegut. Les seves construccions i infraestructures havien aconseguit fer embogir el món sencer, i era la ciutat de la que partien totes les rutes comercials. Umdan havia aconseguit sanejar la ciutat i alliberar-la dels pobres, i tothom a Aün tenia una petita muntanya de riquesa i cultura acumulada, fins i tot tenint en compte l'ampli ventall de cultures que allí s'hi reunien. Certament Umdan fou un mestre de reis i, en morir, deixà com a llegat el més poderós obsequi: la fortalesa de la seva estirp; d'aquesta manera, la dinastia perdurà durant vint generacions; els fills dels seus fills varen tenir fills que esdevingueren reis admirables, fins que arribà un període durant el qual no hi va haver cap membre de la dinastia durant 10 llargs anys. Finalment, però arribaren Grodan I el resurrector, qui reunificà el regne i Grodan II el gran, qui va obrir comerços -tot i que poc fructuosos- amb el distant regne de Blë, va ampliar fins i tot les fronteres de Harän, sotmetent a la poderosa tribu dels Maials, que aleshores moraven per la frontera nord, i va esgarrepar uns quants quilòmetres al mar d'arena que s'extenia més enllà de la seva frontera amb els maials, construint-hi les ciutats de Nanned i Erräs. Moltes proeses aconseguí Grodan II; però fou tant idolatrat que, veient-se amb tot el poder del món a l'abast d'una paraula seva, decidí llevar-se la vida en veure que res més gran podia ja aconseguir; i fou però el seu nét Dragdan, de sis anys, qui heretà el tro, ja que la seva descendència havia estat unànimament femenina; Dragdan II era el primer fill varó de la seva segona filla, la única que tingué descendència masculina.<br />Potser fou per haver deixat a una banda la nissaga real i haver-ne donat preferència a la masculina, o potser perquè el poder de la sang Dan s'havia assecat; alguns asseguren que van ser els déus qui van prendre la magnificència del regne de Harän com a un afontament, i van culpar el regne sencer de no saber triar el successor al tro; d'altres, però, dónen la culpa als consellers reials que, com que quan Dragdan II prengué el poder tenia només sis anys, es van haver de posar a les seves esquenes decisions que només un rei podia prendre. Però els fets diuen que, amb maledicció o sense, Harän patí una guerra civil al nord per la qual perdé la meitat del seu regne: les ciutats construides i les terres conquerides, arrancades del domini Maial, foren reconquerides i ocupades pels seus anteriors propietaris; alguns territoris del nord d'Emaru s'inundaren en la salvatgeria i la destrucció indiscriminades i se'n perdé el control. El regne sagnava, i començava a oblidar ja les seves primeres passes amb Umdan el constructor, i amb Grodan II el gran.<br />Quan Dragdan II complí el seu divuitè aniversari, edat en la qual podia ja governar per si mateix, intentà apaliar la fam que els anys de guerra havia causat imposant als habitants de les ciutats del sud impostos excessius, reclutant-hi quantitats abusives de soldats per fer la guerra al nord i recuperar els territoris perduts, i enriquint les pèrdues que Aün havia sofert fruit de la guerra civil. Amb tot, fou pitjor el remei que la malaltia, i després de cinc anys seguits de mala sort en les batalles, en les quals que els fronts del nord només féssin que perdre efectius i guanyar fam i fred en igual mesura, i d'impostos que escanyaven a tothom, el regne sencer esdevingué a punt d'una segona guerra civil en la qual es destronaria la dinastia i es partirien les províncies. Tot apuntava a tornar a allò que Harän va ser, feia ja tant temps: un conjunt de pobles que no tenien un mínim de cultura comú i que estarien permanentment en conflicte per les seves fronteres.<br />Aquells dies varen coincidir amb l'arribada d'Emmenthupel al Dariië. El món sencer començava a esquarterar-se, primer Bradan i ara Harän amenaçaven amb no ser més que l'ombra del que fóren en els temps antics, els temps pròspers. És en aquests dies quan Emmenthupel veié una escletxa per on la seva influència podia entrar. En d'altres condicions, convèncer a tota una civilització que rendís culte a una divinitat nova era una feina molt àrdua, i que podia allargar-se durant molts anys fins i tot tenint en compte el poder d'Emmenthupel; però arribats a aquest punt, la deessa no va haver si no d'encantar el jove rei quasi destronat per ficar-se a la butxaca tot el regne. En poc temps, Emmenthupel aconseguí duplicar les riqueses d'aquella gent i apaliar la guerra interna. Les terres perdudes del nord d'Enam fóren recuperades, i els castells que havien estat envaïts per exèrcits de bandits fóren expulsats i condemnats a la soga. Emmenthupel aconseguí que la consciència d'aquelles terres mirés cap a la seva poderosa aura, i poc a poc la major part de la població de Harän començava a rendir-li culte.<br />Existia una mena de treva interna entre els déus que habitaven Harän mitjançant la qual cap d'ells intentaria influenciar en la família reial. D'aquesta manera, no hi hauria conflictes interdivins dins del regne, tots podrien habitar amb certa tranquilitat i aconseguir fidels de manera controlada. Era un gran equlibri de forces que Emmenthupel, sense cap mena de preocupació, havia trencat.<br />Algunes divinitats que fins aleshores controlaven una ciutat o poble, o que vivien en una muntanya o bosc a Harän, plantaren cara a la nova i poderosa deessa, en veure's properament substituïts. D'altres veieren en allò una oportunitat per aconseguir més fidels. En qualsevol cas, Emmenthupel aixafà qualsevol bossa de rebel·lió, i perseguí i eliminà personalment moltes de les divinitats més poderoses que en aquell moment havien pres alguna part de Harän com la seva residència. En no haver-hi unió entre deitats, els antics menors varen haver de marxar en exili cap a d'altres terres, admetent d'aquesta manera tant la seva derrota com l'hegemonia d'Emmenthupel la traïdora.<br /><br />Així és com Harän era, i així com es convertí en molt pocs anys en allò que seria durant molts més. La dinastia Dan era per primera vegada una titella moguda a mans de la influència d'Emmenthupel, una deïtat que no hauria de pertànyer a aquell món i que havia fet que d'alguna manera es decantés la balança que durant tants i tants anys es mantenia en perfecte equilibri al regne de Harän. Les coses, tot i temporalment estables, estaven però a punt de canviar de curs definitivament. Nudaradan acabava de despertar.</span><br /></span></span></div></div>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6930180637396172245.post-49688027147931600362007-11-18T15:10:00.000-08:002007-11-20T06:47:42.129-08:00Nèian Grum<span style="font-size:130%;"></span><div style="text-align: center;"><span style="font-size:130%;">Capítol segon: Bradan</span><br /><a style="color: rgb(153, 0, 0);" href="http://mindarii.blogspot.com/2007/11/onze.html" target="_self"></a></div><span style="font-style: italic; color: rgb(0, 0, 153);font-size:85%;" ><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"><br /><br /></span></span><div style="text-align: center;"><span style="font-style: italic; color: rgb(0, 0, 153);font-size:85%;" ><span style="font-family: Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;">Tot i que les fosses de Quaran romanien tapiades des de feia molts segles, Brammen el totpoderós no podia permetre que la seva filla traïdora es quedés al Kamkuë. És per això que, utilitzant tot el seu poder, creà una esquerda en la tela que separa els dos móns, el Kamkuë i el Dariië, que fins aleshores havien estat totalment hermètiques l'una de l'altra, a fi d'enviar Emmenthupel la traïdora amb els mortals. Però en fer-ho, Brammen perdé temporalment la seva energia, i no comptava amb Garod, que encara no havia pogut ser reduït i tancat altre cop. De manera que, en adonar-se que la realitat del Kamkuë i la del Dariië eren per uns instants la mateixa, i en veure's acorralat i amenaçat per tots, una part d'ell mateix s'introduí per l'escletxa segons abans que Brammen pogués tancar-la. A Garod l'empresonarien poc després, però no comptaren amb que una part de la seva essència hagués traspassat d'estrat. I un cop segellada la porta, no hi havia manera de fer-se enrere.</span></span><br /><span style="font-style: italic; color: rgb(0, 0, 153);font-size:85%;" ><span style="font-family: Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;">L'escletxa s'obrí en les planures conegudes amb el nom de Bradan.</span></span><span style="font-style: italic; color: rgb(51, 102, 255);font-size:85%;" ><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"></span></span><br /><span style="font-style: italic; color: rgb(51, 102, 255);font-size:85%;" ><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"></span></span></div><span style="font-style: italic; color: rgb(51, 102, 255);font-size:85%;" ><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"><br /></span></span><div style="text-align: center;">* * * *<br /></div><br /><br /><div style="text-align: justify;font-family:arial;"><span style="font-size:85%;">La terra de Bradan era una fèrtil extensió que havia perdurat intocable durant tota la història coneguda. Des de sempre, els Bradanians havien fet la seva vida: vivien del cultiu de cereals i fruits silvestres; els tons ocres i taronges barrejats amb el més càlid verd inundaven la vista, i els seus aiguaneixos en tons que s'acostaven ara al verd, ara al blanc més pur i enlluernador, eren un paisatge sorprenent de contemplar. Es deia fins i tot que les propietats de les seves aigües podien otorgar-te una vida més lòngeva, si se'n bebia durant suficient temps, i el cert és que els bradanians podien viure molts molts més anys que la majoria de mortals. Els pocs turistes s'hi sentien com si estiguéssin vivint un somni, o potser una darrera parada abans de pujar a l'estrat dels morts (anomenat Farnuë en la llengua antiga). Alguna gent de l'est dubtaven fins i tot de l'existència de tan paradisíaques terres: asseguraven que tothom qui mor pot triar si anar al Farnuë o a Bradan, i allà quedar-s'hi per tota l'eternitat. Però bradan existia, malgrat que pocs eren els qui tenien interès suficient en veure-la.<br />Amb tot, i orgullosa del seu llegat al món, Bradan no prengué part en cap conflicte ni guerra en cap moment en la seva història, i com que la seva terra, de fèrtil que era, no posseïa ni pedres precioses, ni or ni metalls, mai cap altre regne s'interessà per aquelles terres, i no foren mai envaïdes.<br />Hom diria que la vida dels habitants de Bradan era sempre igual, fent dia rere dia el mateix que feien molts anys ençà. Fins i tot hi havia la dita popular de que Bradan era igual que un quadre; tot sempre igual, avorrit en la quietud dels seus colors seva; allà no hi havia res emocionant, res canviava des de feia ja molts segles i, tot i que la gent allà vivia molt de temps, la seva seqüencial vida al llarg de l'any feia que molt pocs estéssin disposats a passar-hi allà gaire temps, ni a causar gaire rebombori. Eren talment unes terres més allunyades de les persones en els seus pensaments que no pas degut a la distància que els separava; i com que sempre havien estat igual, ja ningú s'hi fixava.<br /><br />Però tota aquesta amalgama de colors fou trencada al mateix temps que la tela estratorial. En ajuntar durant uns segons el Kamkuë i el Dariië, l'equilibri que mantenien aquells paratges va ser per sempre més oprobiat, tacat amb la petja d'uns esdeveniments que no pertanyien a aquella realitat. Però el canvi no fóu instantani; poc a poc aquelles terres variarien el seu rumb intransigent per sempre més, i s'encaminarien cap a la seva destrucció. I el primer en notar aquell canvi fou un passarell que aleshores arava la terra, un nano d'uns dotze anys que, com cada dia, es cuidava de les seves plantes qui rebé tot l'impuls de la força divina. Perquè fou Garod, l'innombrable qui corrompé el seu immaculat cor. El noi es deia Nèian Grum, i era tan sols un marrec amb mala sort. En el canvi, esdevingué una ànima, la primera ànima creada en tota la història del món; des d'aleshores ençà se l'anomena "l'ànima tancada".</span></div><div class="exte"> </div> <div class="extk"> </div>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6930180637396172245.post-30615072118287694022007-11-18T11:32:00.000-08:002007-11-20T06:52:48.568-08:00Onze<div style="text-align: center;"><span style="font-size:130%;">Capítol Primer - Quaran</span><a style="color: rgb(204, 0, 0);" href="http://www.blogger.com/img/gl.link.gif" target="_self"></a><br /></div><br /><br /><div style="text-align: center;"><span style="font-style: italic;font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;font-size:85%;" ><span style="color: rgb(0, 0, 153);">Hi ha qui assegura que els estrats en el món estan interconnectats entre si. D'aquesta manera, quan alguna cosa passa en el Kamkuë, vents de canvi assolen el món mortal. I quan es desencadenà la crisi al regne diví, quelcom començà a canviar al Dariië.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 153);">Al món antic onze regnes controlaven la terra coneguda, els pobles civilitzats del món. Onze terres amb onze regents, onze maneres de veure el món: onze civilitzacions, cadascuna amb la seva cultura. Onze: Quaran i Bradan estaven al nord-oest; Al sud-oest, els regnes del bosc -Enam, Uhrit i Jeuniien- estaven sumergits en frondosos boscos; al nord, Gorok dominava les muntanyes impenetrables; Ghera i Atrë estaven al centre; I els senyors dels grans llacs, a Irman, vivien al sud-est; A Harän, a l'est, els grans constructors havien erigit un regne que dia a dia anava guanyant terreny a la natura; Finalment, encara més a l'est, el regne de Blë, el qual per llunyania i diferències culturals mai havia establit gaire relacions amb la resta, vivia en la seva autarquia.</span><br /><span style="color: rgb(0, 0, 153);">Els onze regnes vivien en calma i pau durant els temps antics; durant els dies anteriors a la gran guerra; durant els dies anteriors als quals refereix el relat de l'alliberació. Només algunes disputes puntuals podien trencar tal armonia. Però és cert que durant quasi dos mil anys l'estabilitat havia perdurat; i també les històries dels grans déus del Kamkuë s'havien mantingut intocables. Abans del naixement d'Emmenthupel.</span></span><br /></div><br /><div style="text-align: center;">* * * *<br /></div><br /><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"> Quaran era un regne presumiblement desert. Quan hom pensa en Quaran pensa en les seves fosses: malgrat la seva poca extensió territorial, milers de forats sorgien de les profunditats de la terra, i es deia que cap d'aquells forats tenia fi, i que si algu hi queia no arribaria al fons mai, per molt de temps que pogués caure. És clar que, això, mai ningú ho pogué demostrar a ciència certa, però tothom ho creia amb els ulls clucs. Segons diuen antigues històries les quals testimonien els seus estaments, Quaran era el lloc d'on els primers déus menors van sorgir; havien arribat escapant del Kamhankuë buscant una via d'escapatòria per les seves condemnes, i es van trobar una terra sense ordre ni civilització. Varen ser onze d'aquestes divinitats menors qui formaren els onze regnes del món conegut, i diu la llegenda que totes elles van sorgir de les fosses i van utilitzar el seu poder per fer-ne del món allò que fou en els dies antics. Malgrat tot, els Onze van desaparèixer al llarg de tota l'existència del món i ara molts centenars de déus menors eren qui el protegien, qui el modelaven, qui l'infestaven de guerra o pau a gust propi, car ells eren els autèntics comandadors del món, i una ordre seva podia fer alçar-se regnes sencers en batalla, o quedar-se quiets durant molt de temps.</span></span><br /><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"> Amb els menors, el món esdevenia un caos, i per cada un que entrava una guerra es desencadenava. És per això que les més poderoses divinitats menors es reuniren per aturar aquest conflicte permanent i signaren una treva indefinida, mitjançant la qual segellaren tots els pous. I així va ser com, tapiats tots els pous de la regió, s'escolliren d'arreu del món a cent ànimes per protegir aquestes esquerdes de la prosperitat. Serien elles les encarregades de que no tornéssin a obrir-se els grans blocs segellats màgicament, durant la resta de la seva existència. I fou així fins que Emmenthupel posà els seus peus mortals per primera vegada a la terra.</span></span>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6930180637396172245.post-18293735355220451612007-11-14T16:01:00.000-08:002007-11-20T06:16:21.752-08:00I així fou<div style="text-align: center; color: rgb(0, 0, 153);"><span style="font-size:85%;"><span style="font-style: italic;">Finalment, he començat a posar-m'hi en la meva història. Mes l'altre dia, havia de fer memòria de certs fets que han ocorregut, certes coses que no val la pena oblidar. El rerafons de tot plegat em sembla que és el més important en una bona història, en un bon conte. I heus aquí que avui us poso la primera part del relat de l'alliberació, tal i com va arribar a les meves mans, ara ja fa tant de temps. Han canviat unes quantes coses, però decidir escriure-ho és també estandaritzar-ho, i si tornen a canviar i algú l'ha llegit ja, aleshores sí que es podria dir que no segueixo un fil constant. "Es el objetivo el que nos motiva...". Potser el meu objectiu és que algun dia algú tingui al cap els mateixos personatges ja dins de la meva pròpia mitologia tan clars i diàfans com els veig jo ara. Em maravello de les seves creacions, no pas perquè siguin meves, sino més aviat per la vida que ja han pres dins meu. Són el meu llegat al món. Sia, d'aquesta manera, com comença tot plegat, des d'on arrenca tot l'entortolligament i des d'on acabarà, algun dia, essent tot paraules... transportistes de somnis.... allà va.<br /><br /></span></span></div><div style="text-align: center;"> <span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"> </span><img style="width: 448px; height: 346px;" src="http://static.flickr.com/13/19157767_48c9298395_o.jpg" /><br /></div><br /> <span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"><span style="font-size:85%;">"Segons diu la llegenda els dos grans déus, la deessa de la justícia, Dereaone, i Brammen el totpoderós, déu del cel, van tenir un fill i una filla. Oren, el gran, estava destinat al destí més important: succeïr el seu pare al capdavant regne celestial (anomenat Kamkuë en la llengua antiga), mentre que la filla petita, Emmenthupel, va néixer sense un camí fix a seguir, sense una meta preestablerta i sense un destí gran que fes d'ella una poderosa divinitat. D'aquesta manera, Emmenthupel la jove va créixer en constant comparació amb el seu germà gran, qui es va guanyar el favor de la major part del regne i aconseguí acumular grans quantitats de saviesa i poder; aviat resultaria inabastable per Emmenthupel la jove, i ella cada vegada es veia més i més lluny del seu germà i més i més inferior. </span></span><br /><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"> Un bon dia, se li acostà a Emmenthupel una divinitat curiosa. Orkan, el déu de la nit, que li oferia un tracte del tot generós: Ell només necessitava un favor a canvi d'otorgar-li el poder que necessitava per superar el seu germà, prendre-li el poder i guanyar així l'estatus que sempre havia desitjat. Quan Emmenthupel li preguntà quin era aquell favor, ell respongué que tan sols volia una clau: la clau de les profunditats del Grenet, el racó més apartat de tot el Kamkuë. Sa mare, com a deessa de la justícia, era la guardiana de totes les claus del Kamkuë, i ella podria tenir accés d'amagat a una d'aquestes en algun moment. Si Emmenthupel aconseguia la clau, aleshores Orkan li concediria el desig que des que havia nascut volia prendre en possessió. </span></span><br /><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"> I així fou com, després de pensar-ho durant molt de temps, Emmenthupel la jove i Orkan l'obscur signaren un contracte en el que totes dues parts estaven d'acord: a canvi de la clau del Grenet, Emmenthupel podria apartar el seu germà, per qui no sentia el més mínim amor, i ser en un futur pròxim posseïdora de tot allò que la realitat ha teixit alguna vegada, i per a fer i desfer quan ella volgués allò que li interessés. Només calia que Dereraone no se n'adonés de la manca de la clau fins que fos massa tard. </span></span><br /><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"> Una nit, un cop Orkan desplegà tot el seu poder per fer caure en un son profund tots els grans déus, Emmenthupel s'esmunyí d'amagat fins a la cambra de Dereaone i agafà les claus. Marxà a tota velocitat fins a Orkan i li entregà el seu present. Aquest, a canvi i per poder trencar el contracte diví, li abonà la quantitat fixada; així fou com Emmenthupel la jove augmentà el seu poder de manera espectacular, i mentre estava embadalida per les seves noves habilitats, Orkan anà fins al Grenet i obrí la porta més prohibida: la que tancava la cel·la del déu Garod, antic amo i senyor del Kamhankuë, l'inframón -on totes les divinitats condemnades per l'eternitat havien estat forçades residir-. </span></span><br /><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"> La llegenda no explica amb claredat què era el que perseguia Orkan en cometre aquesta traïció: les històries no es posen d'acord. Alguns diuen que va ser per gelosia, ja que asseguren que estava enamorat de Dereaone i volia que Garod matés a Brammen i poder-se quedar amb ella; d'altres, consideraven que Orkan havia vist el futur i pretenia canviar-lo, per negre que fos; i alguns fins i tot asseguren que Orkan era el germà secret de Brammen, i que aquest darrer havia acaparat sempre el protagonisme. Però el cert és que un cop alliberat Garod, desaparegué, i en aquest punt les històries també són àmpliament variables, dient alguns simplement que Garod el destruí, o que Orkan fugí en veure l'atrocitat que havia creat. El cas és que ningú va tornar a veure mai més a Orkan, i després de l'alliberació de Garod, el regne diví se sumí en el caos més absolut; els déus lluitaven per tenir el poder, mentre que als condemnats de l'inframón se'ls havia obert la porta cap al paradís que sempre els havien negat. </span></span><br /><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:Verdana,Arial,Helvetica,sans-serif;"> En saber la veritat dels fets, Brammen el totpoderós condemnà a la seva filla. No podia enviar-la al Kamhankuë, ja que ara la porta estava oberta de bat a bat, i tampoc podia eliminar-la sense sortir-ne mal parat, ja que ara Emmenthupel tenia un poder diví molt més gran del que el seu destí havia prefixat; l'equilibri sobre el que residia tot el Kamkuë s'havia trencat, i tenint a davant una guerra civil tant greu, Brammen decidí exiliar a la seva filla al món dels mortals, per a què durant la resta de l'eternitat aprengués a patir i a viure com ells. Convertí a la seva filla en una divinitat menor, condemnada a vagar per les terres mortals, efímeres, de les que tots els déus detesten tant. "<br /></span></span>GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6930180637396172245.post-41978075071171973762007-11-14T15:53:00.000-08:002007-11-14T16:01:31.864-08:00De Darii i AiialFa anys vaig crear Darii. Darii és una llengua inventada que anava actualitzant a mesura que m'anava avorrint. Amb el temps i amb l'ajut d'un joc de rol, va anar prenent forma el que jo he anomenat MinDarii, el món Darii. En Darii, la paraula Darii significa vida i va ser la primera paraula que vaig crear. Després en varen sorgir d'altres, però em feia gràcia que la primera tingués aquest significat.<br /><br />Aquest bloc pretén ser un recull de totes les coses que he fet i faré per engrandir el MinDarii. També hi posaré parts d'un diccionari que ja té més de 400 paraules, segons el darrer recompte que vaig fer fa molt de temps. Durant uns dies he estat pensant molt sobre Darii, i sobre Aiial, i penso que val la pena que el món els conegui. I a més, és quelcom sobre el que vull escriure.<br /><br />Qui sap si aquestes històries veuran algun dia la llum. El cas és que a mi m'enorgulleix molt tenir això en ment, i crec que si no ho dono al públic ara pot ser que mai ho faci del tot; com que no vull perdre la idea (que, com tot, va i ve a través del temps) he decidit ajuntar-ho tot i penjar-ho aquí, ja que la gent de blogspot em permet tal cosa.GharNhttp://www.blogger.com/profile/11874135418100394480noreply@blogger.com0