Capítol Quart: Ret daradt (les Ànimes)
El Nudaradan havia pres control de la major part dels pobles de Bradan. El seu poder havia causat gran dany en l'escorça de la cultura Bradanina, i la seva tradicional manera d'entendre la vida s'havia pràcticament extingit. Havia erigit un tro enmig del regne, al capdamunt d'un turó que havia batejat amb el nom de Nagrad ekal, "el principi de la fi". Allà els seus recent convertits súbdits vivien per fer la seva voluntat, dia o nit. Reclutà d'entre els pagesos un exèrcit amb el qual aconseguí dominar els principials pobles, i dia rere dia bradan es va sumir en el seu control, i els dies esdevingueren cada vegada més negres; els seus arbres ja no tenien fulles; els seus rius esdevingueren només una rasa. Els paratges es tornaven grisos, i només un breu record quedava del relleu que en d'altres temps eren les precioses valls, els frondosos rius, els cultius de cereals, fins on la vista abastava.
Però el Nudaradan no en tenia prou amb això. Tot i només ser un petit bocí de Garod, encara era un gran déu, un Kamë, i necessitava fervorosament més i més poder, més control. Ara com ara, només tenia un tros petit del control que volia aconseguir, i el que era pitjor, tan sols dominava un grapat de pagesos i llogarenys inútils en batalla ni en la forja d'armament que havien perdut miserablement la seva existència conreant aquelles terres avorribles. Necessitava ajuda exterior i havia de trobar la manera ràpidament. Emmenthupel també havia baixat del Kamkuë, i les notícies que li arribaven deien que tenia dominada la major part de Harän. No hi havia temps per perdre, aviat Emmenthupel seria ja massa poderosa per plantar-li cara.
Decididament, controlà l'ànima de Nèian Grum i marxà a l'oest, deixant els seus camperols sense saber massa bé què fer. Emprengué el camí de la cendra, fins a les abandonades terres de Quaran.
El Nudaradan havia pres control de la major part dels pobles de Bradan. El seu poder havia causat gran dany en l'escorça de la cultura Bradanina, i la seva tradicional manera d'entendre la vida s'havia pràcticament extingit. Havia erigit un tro enmig del regne, al capdamunt d'un turó que havia batejat amb el nom de Nagrad ekal, "el principi de la fi". Allà els seus recent convertits súbdits vivien per fer la seva voluntat, dia o nit. Reclutà d'entre els pagesos un exèrcit amb el qual aconseguí dominar els principials pobles, i dia rere dia bradan es va sumir en el seu control, i els dies esdevingueren cada vegada més negres; els seus arbres ja no tenien fulles; els seus rius esdevingueren només una rasa. Els paratges es tornaven grisos, i només un breu record quedava del relleu que en d'altres temps eren les precioses valls, els frondosos rius, els cultius de cereals, fins on la vista abastava.
Però el Nudaradan no en tenia prou amb això. Tot i només ser un petit bocí de Garod, encara era un gran déu, un Kamë, i necessitava fervorosament més i més poder, més control. Ara com ara, només tenia un tros petit del control que volia aconseguir, i el que era pitjor, tan sols dominava un grapat de pagesos i llogarenys inútils en batalla ni en la forja d'armament que havien perdut miserablement la seva existència conreant aquelles terres avorribles. Necessitava ajuda exterior i havia de trobar la manera ràpidament. Emmenthupel també havia baixat del Kamkuë, i les notícies que li arribaven deien que tenia dominada la major part de Harän. No hi havia temps per perdre, aviat Emmenthupel seria ja massa poderosa per plantar-li cara.
Decididament, controlà l'ànima de Nèian Grum i marxà a l'oest, deixant els seus camperols sense saber massa bé què fer. Emprengué el camí de la cendra, fins a les abandonades terres de Quaran.
Molts són els que avui encara no tenen ni idea del que significa ser una "ànima" -o Darad en la llengua antiga-. Aquesta forma d'existència ha perdurat des que el món és món, tot i que avui en dia el seu nombre és tan reduït que ja ningú se'n recorda. Temps enrere, no obstant, foren les ànimes qui portaven les regnes del món antic. Es deia fins i tot, que varen ser les ànimes les que ajudaren als onze déus menors a moldejar el món per fer-lo una mica més còmode. Diuen també que les ànimes van despertar els mortals de la seva no-existència, i els varen donar un temps limitat d'existència i un món on conviure.
Externament un Darad no és gaire diferent d'un mortal qualsevol. És per això que durant molt de temps havien estat amagats entre les persones, vigilant els reis i els seus regnes, mantenint l'equilibri. Desgraciadament i per motius desconeguts, un gran nombre d'ànimes desaparegueren a Harän poc després del naixement de Dragdan, fet que provocà a la llarga la guerra civil i el posterior govern d'Emmenthupel sobre els altres déus menors.
Les ànimes són manifestacions d'una de les cares del Dariië. L'ànima que permet la vida és inherent en totes les criatures que respiren. És aquesta guspira la que dóna l'impuls per fer que els cossos inerts es moguin per primera vegada; l'inici de tot. Però en aquest procés, que s'anomena "el despertar", un Darad queda atrapat en el seu cos mortal per sempre i fins que aquest se li acabi l'existència. Com en qualsevol tracte, es dóna alguna cosa i se'n rep una a canvi; d'aquesta manera, a canvi de rebre la vida de l'individu, l'ànima dóna a l'existència la seva lleugeresa, la seva llibertat. Això té dues conseqüències: la primera, que deixa de tenir sentit del lliure albir, les seves accions són per sempre condicionades pel cos mortal en el qual ha de viure (i això té un efecte molt important: pot ser controlada per existències lliures de decidir, com per exemple els déus menors); la segona, en perdre la seva lleugeresa, nota també el gran pes del temps. És per això que, en desgastar la seva energia en mantenir viu el cos, deixa de usar la seva i, per tant, és fal·lible. I més encara: l'esforç que s'ha de realitzar per mantenir viu un cos és tal que al final, en desgastar-se tota, mor. D'aquesta manera, el cicle de la vida que hom coneix com a característic del món, és només una modificació de la realitat mateixa. Però no totes les coses de la vida mortal són dolentes; adquireixen una capacitat única i molt valuosa en el Dariië: poder donar vida. La reproducció, la creació de més ànimes lligades és la raó pràctica de ser d'aquestes, sense haver de donar més explicacions al cicle vital que el dogma que regeix les vides de les ànimes tancades: néixer, créixer; reproduir-se.
Però les ànimes lliures (anomenades també simplement ànimes) són la manifestació més pura de la vida en si mateixa. Trien i creen el seu cos per poder-se moure i interactuar lliurement al Dariië en funció de la natura mateixa de l'ànima. No senten el pes del temps, i per tant no moren per la seva causa, tenen el poder d'elecció que els mortals no tenen, i a més poden desplegar tot el seu poder en qualsevol moment; i aquest és perdurable.
Quan els grans déus menors es varen reunir per confiar Quaran a una entitat neutral, van triar cent ànimes per guardar-lo i evitar que més menors entréssin al Dariië, ja que són aquestes, lliures de lligam diví, les més transparents pel que fa els poders de control dels déus menors, de manera que no prendrien part a favor ni en contra de cap deïtat, i mantindrien les fosses tancades permanentment. Aquestes cent ànimes serien les guardianes no tan sols de la seguretat de les fosses, sinó també de la pau al Dariië. La tradició perdurà immutable, i les cent ànimes fóren fins al final les mateixes que iniciaren aquella tasca. Transcorregueren segles, fins que finalment, el bocí de Garod, Nudaradan, aconseguí corrompre'n a una d'elles.
Ningú sap què va poder oferir-li Nudaradan a una ànima per a que trenqués el seu jurament; va ser Ondor'ed, el que més tard s'anomenà "l'ànima infidel", la més poderosa i antiga de totes les cent ànimes, qui fou corrompuda i qui apartant la seva obligació permanent obrí per primera vegada les fosses de Quaran.
Emmenthupel, qui fins ara havia aconseguit l'hegemonia a l'est, estava a punt de veure's immersa en una guerra en la que cada vegada tenia més parts en contra seva.
Externament un Darad no és gaire diferent d'un mortal qualsevol. És per això que durant molt de temps havien estat amagats entre les persones, vigilant els reis i els seus regnes, mantenint l'equilibri. Desgraciadament i per motius desconeguts, un gran nombre d'ànimes desaparegueren a Harän poc després del naixement de Dragdan, fet que provocà a la llarga la guerra civil i el posterior govern d'Emmenthupel sobre els altres déus menors.
Les ànimes són manifestacions d'una de les cares del Dariië. L'ànima que permet la vida és inherent en totes les criatures que respiren. És aquesta guspira la que dóna l'impuls per fer que els cossos inerts es moguin per primera vegada; l'inici de tot. Però en aquest procés, que s'anomena "el despertar", un Darad queda atrapat en el seu cos mortal per sempre i fins que aquest se li acabi l'existència. Com en qualsevol tracte, es dóna alguna cosa i se'n rep una a canvi; d'aquesta manera, a canvi de rebre la vida de l'individu, l'ànima dóna a l'existència la seva lleugeresa, la seva llibertat. Això té dues conseqüències: la primera, que deixa de tenir sentit del lliure albir, les seves accions són per sempre condicionades pel cos mortal en el qual ha de viure (i això té un efecte molt important: pot ser controlada per existències lliures de decidir, com per exemple els déus menors); la segona, en perdre la seva lleugeresa, nota també el gran pes del temps. És per això que, en desgastar la seva energia en mantenir viu el cos, deixa de usar la seva i, per tant, és fal·lible. I més encara: l'esforç que s'ha de realitzar per mantenir viu un cos és tal que al final, en desgastar-se tota, mor. D'aquesta manera, el cicle de la vida que hom coneix com a característic del món, és només una modificació de la realitat mateixa. Però no totes les coses de la vida mortal són dolentes; adquireixen una capacitat única i molt valuosa en el Dariië: poder donar vida. La reproducció, la creació de més ànimes lligades és la raó pràctica de ser d'aquestes, sense haver de donar més explicacions al cicle vital que el dogma que regeix les vides de les ànimes tancades: néixer, créixer; reproduir-se.
Però les ànimes lliures (anomenades també simplement ànimes) són la manifestació més pura de la vida en si mateixa. Trien i creen el seu cos per poder-se moure i interactuar lliurement al Dariië en funció de la natura mateixa de l'ànima. No senten el pes del temps, i per tant no moren per la seva causa, tenen el poder d'elecció que els mortals no tenen, i a més poden desplegar tot el seu poder en qualsevol moment; i aquest és perdurable.
Quan els grans déus menors es varen reunir per confiar Quaran a una entitat neutral, van triar cent ànimes per guardar-lo i evitar que més menors entréssin al Dariië, ja que són aquestes, lliures de lligam diví, les més transparents pel que fa els poders de control dels déus menors, de manera que no prendrien part a favor ni en contra de cap deïtat, i mantindrien les fosses tancades permanentment. Aquestes cent ànimes serien les guardianes no tan sols de la seguretat de les fosses, sinó també de la pau al Dariië. La tradició perdurà immutable, i les cent ànimes fóren fins al final les mateixes que iniciaren aquella tasca. Transcorregueren segles, fins que finalment, el bocí de Garod, Nudaradan, aconseguí corrompre'n a una d'elles.
Ningú sap què va poder oferir-li Nudaradan a una ànima per a que trenqués el seu jurament; va ser Ondor'ed, el que més tard s'anomenà "l'ànima infidel", la més poderosa i antiga de totes les cent ànimes, qui fou corrompuda i qui apartant la seva obligació permanent obrí per primera vegada les fosses de Quaran.
Emmenthupel, qui fins ara havia aconseguit l'hegemonia a l'est, estava a punt de veure's immersa en una guerra en la que cada vegada tenia més parts en contra seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada