I així fou

Finalment, he començat a posar-m'hi en la meva història. Mes l'altre dia, havia de fer memòria de certs fets que han ocorregut, certes coses que no val la pena oblidar. El rerafons de tot plegat em sembla que és el més important en una bona història, en un bon conte. I heus aquí que avui us poso la primera part del relat de l'alliberació, tal i com va arribar a les meves mans, ara ja fa tant de temps. Han canviat unes quantes coses, però decidir escriure-ho és també estandaritzar-ho, i si tornen a canviar i algú l'ha llegit ja, aleshores sí que es podria dir que no segueixo un fil constant. "Es el objetivo el que nos motiva...". Potser el meu objectiu és que algun dia algú tingui al cap els mateixos personatges ja dins de la meva pròpia mitologia tan clars i diàfans com els veig jo ara. Em maravello de les seves creacions, no pas perquè siguin meves, sino més aviat per la vida que ja han pres dins meu. Són el meu llegat al món. Sia, d'aquesta manera, com comença tot plegat, des d'on arrenca tot l'entortolligament i des d'on acabarà, algun dia, essent tot paraules... transportistes de somnis.... allà va.

"Segons diu la llegenda els dos grans déus, la deessa de la justícia, Dereaone, i Brammen el totpoderós, déu del cel, van tenir un fill i una filla. Oren, el gran, estava destinat al destí més important: succeïr el seu pare al capdavant regne celestial (anomenat Kamkuë en la llengua antiga), mentre que la filla petita, Emmenthupel, va néixer sense un camí fix a seguir, sense una meta preestablerta i sense un destí gran que fes d'ella una poderosa divinitat. D'aquesta manera, Emmenthupel la jove va créixer en constant comparació amb el seu germà gran, qui es va guanyar el favor de la major part del regne i aconseguí acumular grans quantitats de saviesa i poder; aviat resultaria inabastable per Emmenthupel la jove, i ella cada vegada es veia més i més lluny del seu germà i més i més inferior.
Un bon dia, se li acostà a Emmenthupel una divinitat curiosa. Orkan, el déu de la nit, que li oferia un tracte del tot generós: Ell només necessitava un favor a canvi d'otorgar-li el poder que necessitava per superar el seu germà, prendre-li el poder i guanyar així l'estatus que sempre havia desitjat. Quan Emmenthupel li preguntà quin era aquell favor, ell respongué que tan sols volia una clau: la clau de les profunditats del Grenet, el racó més apartat de tot el Kamkuë. Sa mare, com a deessa de la justícia, era la guardiana de totes les claus del Kamkuë, i ella podria tenir accés d'amagat a una d'aquestes en algun moment. Si Emmenthupel aconseguia la clau, aleshores Orkan li concediria el desig que des que havia nascut volia prendre en possessió.
I així fou com, després de pensar-ho durant molt de temps, Emmenthupel la jove i Orkan l'obscur signaren un contracte en el que totes dues parts estaven d'acord: a canvi de la clau del Grenet, Emmenthupel podria apartar el seu germà, per qui no sentia el més mínim amor, i ser en un futur pròxim posseïdora de tot allò que la realitat ha teixit alguna vegada, i per a fer i desfer quan ella volgués allò que li interessés. Només calia que Dereraone no se n'adonés de la manca de la clau fins que fos massa tard.
Una nit, un cop Orkan desplegà tot el seu poder per fer caure en un son profund tots els grans déus, Emmenthupel s'esmunyí d'amagat fins a la cambra de Dereaone i agafà les claus. Marxà a tota velocitat fins a Orkan i li entregà el seu present. Aquest, a canvi i per poder trencar el contracte diví, li abonà la quantitat fixada; així fou com Emmenthupel la jove augmentà el seu poder de manera espectacular, i mentre estava embadalida per les seves noves habilitats, Orkan anà fins al Grenet i obrí la porta més prohibida: la que tancava la cel·la del déu Garod, antic amo i senyor del Kamhankuë, l'inframón -on totes les divinitats condemnades per l'eternitat havien estat forçades residir-.
La llegenda no explica amb claredat què era el que perseguia Orkan en cometre aquesta traïció: les històries no es posen d'acord. Alguns diuen que va ser per gelosia, ja que asseguren que estava enamorat de Dereaone i volia que Garod matés a Brammen i poder-se quedar amb ella; d'altres, consideraven que Orkan havia vist el futur i pretenia canviar-lo, per negre que fos; i alguns fins i tot asseguren que Orkan era el germà secret de Brammen, i que aquest darrer havia acaparat sempre el protagonisme. Però el cert és que un cop alliberat Garod, desaparegué, i en aquest punt les històries també són àmpliament variables, dient alguns simplement que Garod el destruí, o que Orkan fugí en veure l'atrocitat que havia creat. El cas és que ningú va tornar a veure mai més a Orkan, i després de l'alliberació de Garod, el regne diví se sumí en el caos més absolut; els déus lluitaven per tenir el poder, mentre que als condemnats de l'inframón se'ls havia obert la porta cap al paradís que sempre els havien negat.
En saber la veritat dels fets, Brammen el totpoderós condemnà a la seva filla. No podia enviar-la al Kamhankuë, ja que ara la porta estava oberta de bat a bat, i tampoc podia eliminar-la sense sortir-ne mal parat, ja que ara Emmenthupel tenia un poder diví molt més gran del que el seu destí havia prefixat; l'equilibri sobre el que residia tot el Kamkuë s'havia trencat, i tenint a davant una guerra civil tant greu, Brammen decidí exiliar a la seva filla al món dels mortals, per a què durant la resta de l'eternitat aprengués a patir i a viure com ells. Convertí a la seva filla en una divinitat menor, condemnada a vagar per les terres mortals, efímeres, de les que tots els déus detesten tant. "