De les ànimes, la més coneguda en la història fou Dhro Gàrlimer. "L'ànima alliberada", com se l'anomenà posteriorment, va jugar un paper decisiu al món. Per què Dhro Gàrlimer i no algú altre, ningú ho sap, però el cas és que, en cert moment, durant la crisi de la guerra entre Ementhupel i el Nudaradan, l'equilibri de la balança s'aní trencant, a mesura que Nudaradan prenia força i les terres de l'oest s'anaven alçant en armes contra els déus menors (Kamiit) tirans de l'est, que eren proclius a la pau i l'ordre. Estant-hi en desacord, i desitjant un canvi i una alliberació que "el que no dorm" prometia fixar, s'ajuntaren gràcies a la voluntat d'aquest, i els exèrcits poc a poc començaren a guanyar terreny.
Particularment difícil va ser la conquesta de les terres de Ghëra. Aquesta regió havia estat mantinguda des de feia moltes generacions per la dinastia Ghër. Eren hereus d'una manera de ser beligerant, i militarment estaven molt preparats per fer front als atacs de qualsevol qui volgués trencar el seu estil de vida. Ordre i disciplina eren les seves raons de ser; així doncs, arribat el moment, es decantaren més cap a la banda d'Ementhupel (o, en la seva llengua, Ghemen), que no pas d'aquell qui en feia de la norma una excepció.
Resultà que les hosts del maligne no aconseguiren més que turmentar uns quants soldats, i posar-los en guàrdia.
Però com sol ocórrer en aquests casos, va ser l'orgull qui decidí tan igualada contesa. I l'ajut inestimable de les muntanyes inhòspites de Gorok.
Intermedi
Sang-aigua i kais
Adam es trobava cansat, després d'haver corregut durant el que li havien semblat hores.
Sagnava, i el líquid blau queia al terra cobert de males herbes i matolls; s'anava assecant fins quedar com una pedra. No podia evitar sentir pena del traspàs elemental que tenia lloc: l'aigua s'assecava.
No obstant, havia recuperat el seu kai, l'estri més preuat per un Nër-Aiial .
Pensava molt, sobretot en l'aigua vessada durant aquests temps. Notava que se li estava endurint el Tali, i la seva pell s'anava fent més dura a mesura que el seu lligam amb el món mortal s'anava allargant...
"potser ha arribat l'hora de tornar al tot amb l'aigua..."
Però el seu jurament li impedia donar tal pas. Col·locà el kai sota les gotes d'aigua-sang, que s'endurien amb el pas de la gravetat i el temps. Servirien, doncs, per endurir el seu kai, i correspondre l'enduriment del món amb ell mateix.
