Tot i que les fosses de Quaran romanien tapiades des de feia molts segles, Brammen el totpoderós no podia permetre que la seva filla traïdora es quedés al Kamkuë. És per això que, utilitzant tot el seu poder, creà una esquerda en la tela que separa els dos móns, el Kamkuë i el Dariië, que fins aleshores havien estat totalment hermètiques l'una de l'altra, a fi d'enviar Emmenthupel la traïdora amb els mortals. Però en fer-ho, Brammen perdé temporalment la seva energia, i no comptava amb Garod, que encara no havia pogut ser reduït i tancat altre cop. De manera que, en adonar-se que la realitat del Kamkuë i la del Dariië eren per uns instants la mateixa, i en veure's acorralat i amenaçat per tots, una part d'ell mateix s'introduí per l'escletxa segons abans que Brammen pogués tancar-la. A Garod l'empresonarien poc després, però no comptaren amb que una part de la seva essència hagués traspassat d'estrat. I un cop segellada la porta, no hi havia manera de fer-se enrere.
L'escletxa s'obrí en les planures conegudes amb el nom de Bradan.
L'escletxa s'obrí en les planures conegudes amb el nom de Bradan.
* * * *
La terra de Bradan era una fèrtil extensió que havia perdurat intocable durant tota la història coneguda. Des de sempre, els Bradanians havien fet la seva vida: vivien del cultiu de cereals i fruits silvestres; els tons ocres i taronges barrejats amb el més càlid verd inundaven la vista, i els seus aiguaneixos en tons que s'acostaven ara al verd, ara al blanc més pur i enlluernador, eren un paisatge sorprenent de contemplar. Es deia fins i tot que les propietats de les seves aigües podien otorgar-te una vida més lòngeva, si se'n bebia durant suficient temps, i el cert és que els bradanians podien viure molts molts més anys que la majoria de mortals. Els pocs turistes s'hi sentien com si estiguéssin vivint un somni, o potser una darrera parada abans de pujar a l'estrat dels morts (anomenat Farnuë en la llengua antiga). Alguna gent de l'est dubtaven fins i tot de l'existència de tan paradisíaques terres: asseguraven que tothom qui mor pot triar si anar al Farnuë o a Bradan, i allà quedar-s'hi per tota l'eternitat. Però bradan existia, malgrat que pocs eren els qui tenien interès suficient en veure-la.
Amb tot, i orgullosa del seu llegat al món, Bradan no prengué part en cap conflicte ni guerra en cap moment en la seva història, i com que la seva terra, de fèrtil que era, no posseïa ni pedres precioses, ni or ni metalls, mai cap altre regne s'interessà per aquelles terres, i no foren mai envaïdes.
Hom diria que la vida dels habitants de Bradan era sempre igual, fent dia rere dia el mateix que feien molts anys ençà. Fins i tot hi havia la dita popular de que Bradan era igual que un quadre; tot sempre igual, avorrit en la quietud dels seus colors seva; allà no hi havia res emocionant, res canviava des de feia ja molts segles i, tot i que la gent allà vivia molt de temps, la seva seqüencial vida al llarg de l'any feia que molt pocs estéssin disposats a passar-hi allà gaire temps, ni a causar gaire rebombori. Eren talment unes terres més allunyades de les persones en els seus pensaments que no pas degut a la distància que els separava; i com que sempre havien estat igual, ja ningú s'hi fixava.
Però tota aquesta amalgama de colors fou trencada al mateix temps que la tela estratorial. En ajuntar durant uns segons el Kamkuë i el Dariië, l'equilibri que mantenien aquells paratges va ser per sempre més oprobiat, tacat amb la petja d'uns esdeveniments que no pertanyien a aquella realitat. Però el canvi no fóu instantani; poc a poc aquelles terres variarien el seu rumb intransigent per sempre més, i s'encaminarien cap a la seva destrucció. I el primer en notar aquell canvi fou un passarell que aleshores arava la terra, un nano d'uns dotze anys que, com cada dia, es cuidava de les seves plantes qui rebé tot l'impuls de la força divina. Perquè fou Garod, l'innombrable qui corrompé el seu immaculat cor. El noi es deia Nèian Grum, i era tan sols un marrec amb mala sort. En el canvi, esdevingué una ànima, la primera ànima creada en tota la història del món; des d'aleshores ençà se l'anomena "l'ànima tancada".
Amb tot, i orgullosa del seu llegat al món, Bradan no prengué part en cap conflicte ni guerra en cap moment en la seva història, i com que la seva terra, de fèrtil que era, no posseïa ni pedres precioses, ni or ni metalls, mai cap altre regne s'interessà per aquelles terres, i no foren mai envaïdes.
Hom diria que la vida dels habitants de Bradan era sempre igual, fent dia rere dia el mateix que feien molts anys ençà. Fins i tot hi havia la dita popular de que Bradan era igual que un quadre; tot sempre igual, avorrit en la quietud dels seus colors seva; allà no hi havia res emocionant, res canviava des de feia ja molts segles i, tot i que la gent allà vivia molt de temps, la seva seqüencial vida al llarg de l'any feia que molt pocs estéssin disposats a passar-hi allà gaire temps, ni a causar gaire rebombori. Eren talment unes terres més allunyades de les persones en els seus pensaments que no pas degut a la distància que els separava; i com que sempre havien estat igual, ja ningú s'hi fixava.
Però tota aquesta amalgama de colors fou trencada al mateix temps que la tela estratorial. En ajuntar durant uns segons el Kamkuë i el Dariië, l'equilibri que mantenien aquells paratges va ser per sempre més oprobiat, tacat amb la petja d'uns esdeveniments que no pertanyien a aquella realitat. Però el canvi no fóu instantani; poc a poc aquelles terres variarien el seu rumb intransigent per sempre més, i s'encaminarien cap a la seva destrucció. I el primer en notar aquell canvi fou un passarell que aleshores arava la terra, un nano d'uns dotze anys que, com cada dia, es cuidava de les seves plantes qui rebé tot l'impuls de la força divina. Perquè fou Garod, l'innombrable qui corrompé el seu immaculat cor. El noi es deia Nèian Grum, i era tan sols un marrec amb mala sort. En el canvi, esdevingué una ànima, la primera ànima creada en tota la història del món; des d'aleshores ençà se l'anomena "l'ànima tancada".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada