Onze

Capítol Primer - Quaran

Hi ha qui assegura que els estrats en el món estan interconnectats entre si. D'aquesta manera, quan alguna cosa passa en el Kamkuë, vents de canvi assolen el món mortal. I quan es desencadenà la crisi al regne diví, quelcom començà a canviar al Dariië.
Al món antic onze regnes controlaven la terra coneguda, els pobles civilitzats del món. Onze terres amb onze regents, onze maneres de veure el món: onze civilitzacions, cadascuna amb la seva cultura. Onze: Quaran i Bradan estaven al nord-oest; Al sud-oest, els regnes del bosc -Enam, Uhrit i Jeuniien- estaven sumergits en frondosos boscos; al nord, Gorok dominava les muntanyes impenetrables; Ghera i Atrë estaven al centre; I els senyors dels grans llacs, a Irman, vivien al sud-est; A Harän, a l'est, els grans constructors havien erigit un regne que dia a dia anava guanyant terreny a la natura; Finalment, encara més a l'est, el regne de Blë, el qual per llunyania i diferències culturals mai havia establit gaire relacions amb la resta, vivia en la seva autarquia.
Els onze regnes vivien en calma i pau durant els temps antics; durant els dies anteriors a la gran guerra; durant els dies anteriors als quals refereix el relat de l'alliberació. Només algunes disputes puntuals podien trencar tal armonia. Però és cert que durant quasi dos mil anys l'estabilitat havia perdurat; i també les històries dels grans déus del Kamkuë s'havien mantingut intocables. Abans del naixement d'Emmenthupel.

* * * *

Quaran era un regne presumiblement desert. Quan hom pensa en Quaran pensa en les seves fosses: malgrat la seva poca extensió territorial, milers de forats sorgien de les profunditats de la terra, i es deia que cap d'aquells forats tenia fi, i que si algu hi queia no arribaria al fons mai, per molt de temps que pogués caure. És clar que, això, mai ningú ho pogué demostrar a ciència certa, però tothom ho creia amb els ulls clucs. Segons diuen antigues històries les quals testimonien els seus estaments, Quaran era el lloc d'on els primers déus menors van sorgir; havien arribat escapant del Kamhankuë buscant una via d'escapatòria per les seves condemnes, i es van trobar una terra sense ordre ni civilització. Varen ser onze d'aquestes divinitats menors qui formaren els onze regnes del món conegut, i diu la llegenda que totes elles van sorgir de les fosses i van utilitzar el seu poder per fer-ne del món allò que fou en els dies antics. Malgrat tot, els Onze van desaparèixer al llarg de tota l'existència del món i ara molts centenars de déus menors eren qui el protegien, qui el modelaven, qui l'infestaven de guerra o pau a gust propi, car ells eren els autèntics comandadors del món, i una ordre seva podia fer alçar-se regnes sencers en batalla, o quedar-se quiets durant molt de temps.
Amb els menors, el món esdevenia un caos, i per cada un que entrava una guerra es desencadenava. És per això que les més poderoses divinitats menors es reuniren per aturar aquest conflicte permanent i signaren una treva indefinida, mitjançant la qual segellaren tots els pous. I així va ser com, tapiats tots els pous de la regió, s'escolliren d'arreu del món a cent ànimes per protegir aquestes esquerdes de la prosperitat. Serien elles les encarregades de que no tornéssin a obrir-se els grans blocs segellats màgicament, durant la resta de la seva existència. I fou així fins que Emmenthupel posà els seus peus mortals per primera vegada a la terra.