Capítol tercer: Harän
"El canvi va afectar de ple el pobre vailet conegut en altres dies com Nèian Grum, tot i que no fou immediat. D'alguna manera semblava que els tons càlids dels arbres s'anaven tornant grisos, i, a mesura que passaven els dies, l'aigua dels seus rierols s'anava assecant progressivament. Finalment, les primeres fulles caigueren el dia que s'acomplí un any de l'obertura de l'escletxa, un any de l'alliberament de dos grans déus al Dariië, un any just després del canvi.
Nèian Grum no havia notat res fins aleshores; tot havia estata com un somni i per això, aprengué durant un any a oblidar aquells fets. Però no podia oblidar les evidències: Bradan estava canviant. I potser per això tampoc digué res a ningú, d'aquell dissortat jorn, perquè d'alguna manera se'n sentia culpable. I el dia que caigué la primera fulla d'un arbre a Bradan, el regne sencer començà a desesperar-se, impotent en veure el canvi aprop: val a dir que aquella era la primera fulla que queia d'un abre a Bradan des que ningú ho pogués recordar, i això era molt de temps. Nèian començava a experimentar un desplaçament en el seu cos, i es diu que caigué en un llarg son, que durà mesos, fins que, quan es despertà, finalment ja no era Nèian Grum. El canvi l'havia afectat, i ja mai més respondria a aquell nom. Nudaradan, aquest és el nom que la gent escollí per ell, que significa "el que no dorm"."
Harän era considerat el més gran regne civilitzat en tota la terra ja que, tot i tenir menys extensió que molts d'altres regnes, les seves ciutats l'omplien molt més que les de qualsevol altre país. Harän vivia governat des de temps enrere per la dinastia Dan. Umdan I el constructor, el primer de la seva dinastia havia unificat les quatre terres que componien Harän i les havia convertit en províncies (Emaru, Enët, Hroniid i Sinam); havia unificat també la cultura, aconseguint homogeneïtzar el regne, i fent-ne d'aquelles unes terres pròsperes i riques per viure-hi. I tocant el mar, hi construí la ciutat més ensisadora que mai la mà humana havia pogut pretendre. Aün s'erigia com la ciutat de reis per excelència, i veritablement s'havia convertit en el centre de la vida moderna a tot arreu del món conegut. Les seves construccions i infraestructures havien aconseguit fer embogir el món sencer, i era la ciutat de la que partien totes les rutes comercials. Umdan havia aconseguit sanejar la ciutat i alliberar-la dels pobres, i tothom a Aün tenia una petita muntanya de riquesa i cultura acumulada, fins i tot tenint en compte l'ampli ventall de cultures que allí s'hi reunien. Certament Umdan fou un mestre de reis i, en morir, deixà com a llegat el més poderós obsequi: la fortalesa de la seva estirp; d'aquesta manera, la dinastia perdurà durant vint generacions; els fills dels seus fills varen tenir fills que esdevingueren reis admirables, fins que arribà un període durant el qual no hi va haver cap membre de la dinastia durant 10 llargs anys. Finalment, però arribaren Grodan I el resurrector, qui reunificà el regne i Grodan II el gran, qui va obrir comerços -tot i que poc fructuosos- amb el distant regne de Blë, va ampliar fins i tot les fronteres de Harän, sotmetent a la poderosa tribu dels Maials, que aleshores moraven per la frontera nord, i va esgarrepar uns quants quilòmetres al mar d'arena que s'extenia més enllà de la seva frontera amb els maials, construint-hi les ciutats de Nanned i Erräs. Moltes proeses aconseguí Grodan II; però fou tant idolatrat que, veient-se amb tot el poder del món a l'abast d'una paraula seva, decidí llevar-se la vida en veure que res més gran podia ja aconseguir; i fou però el seu nét Dragdan, de sis anys, qui heretà el tro, ja que la seva descendència havia estat unànimament femenina; Dragdan II era el primer fill varó de la seva segona filla, la única que tingué descendència masculina.
Potser fou per haver deixat a una banda la nissaga real i haver-ne donat preferència a la masculina, o potser perquè el poder de la sang Dan s'havia assecat; alguns asseguren que van ser els déus qui van prendre la magnificència del regne de Harän com a un afontament, i van culpar el regne sencer de no saber triar el successor al tro; d'altres, però, dónen la culpa als consellers reials que, com que quan Dragdan II prengué el poder tenia només sis anys, es van haver de posar a les seves esquenes decisions que només un rei podia prendre. Però els fets diuen que, amb maledicció o sense, Harän patí una guerra civil al nord per la qual perdé la meitat del seu regne: les ciutats construides i les terres conquerides, arrancades del domini Maial, foren reconquerides i ocupades pels seus anteriors propietaris; alguns territoris del nord d'Emaru s'inundaren en la salvatgeria i la destrucció indiscriminades i se'n perdé el control. El regne sagnava, i començava a oblidar ja les seves primeres passes amb Umdan el constructor, i amb Grodan II el gran.
Quan Dragdan II complí el seu divuitè aniversari, edat en la qual podia ja governar per si mateix, intentà apaliar la fam que els anys de guerra havia causat imposant als habitants de les ciutats del sud impostos excessius, reclutant-hi quantitats abusives de soldats per fer la guerra al nord i recuperar els territoris perduts, i enriquint les pèrdues que Aün havia sofert fruit de la guerra civil. Amb tot, fou pitjor el remei que la malaltia, i després de cinc anys seguits de mala sort en les batalles, en les quals que els fronts del nord només féssin que perdre efectius i guanyar fam i fred en igual mesura, i d'impostos que escanyaven a tothom, el regne sencer esdevingué a punt d'una segona guerra civil en la qual es destronaria la dinastia i es partirien les províncies. Tot apuntava a tornar a allò que Harän va ser, feia ja tant temps: un conjunt de pobles que no tenien un mínim de cultura comú i que estarien permanentment en conflicte per les seves fronteres.
Aquells dies varen coincidir amb l'arribada d'Emmenthupel al Dariië. El món sencer començava a esquarterar-se, primer Bradan i ara Harän amenaçaven amb no ser més que l'ombra del que fóren en els temps antics, els temps pròspers. És en aquests dies quan Emmenthupel veié una escletxa per on la seva influència podia entrar. En d'altres condicions, convèncer a tota una civilització que rendís culte a una divinitat nova era una feina molt àrdua, i que podia allargar-se durant molts anys fins i tot tenint en compte el poder d'Emmenthupel; però arribats a aquest punt, la deessa no va haver si no d'encantar el jove rei quasi destronat per ficar-se a la butxaca tot el regne. En poc temps, Emmenthupel aconseguí duplicar les riqueses d'aquella gent i apaliar la guerra interna. Les terres perdudes del nord d'Enam fóren recuperades, i els castells que havien estat envaïts per exèrcits de bandits fóren expulsats i condemnats a la soga. Emmenthupel aconseguí que la consciència d'aquelles terres mirés cap a la seva poderosa aura, i poc a poc la major part de la població de Harän començava a rendir-li culte.
Existia una mena de treva interna entre els déus que habitaven Harän mitjançant la qual cap d'ells intentaria influenciar en la família reial. D'aquesta manera, no hi hauria conflictes interdivins dins del regne, tots podrien habitar amb certa tranquilitat i aconseguir fidels de manera controlada. Era un gran equlibri de forces que Emmenthupel, sense cap mena de preocupació, havia trencat.
Algunes divinitats que fins aleshores controlaven una ciutat o poble, o que vivien en una muntanya o bosc a Harän, plantaren cara a la nova i poderosa deessa, en veure's properament substituïts. D'altres veieren en allò una oportunitat per aconseguir més fidels. En qualsevol cas, Emmenthupel aixafà qualsevol bossa de rebel·lió, i perseguí i eliminà personalment moltes de les divinitats més poderoses que en aquell moment havien pres alguna part de Harän com la seva residència. En no haver-hi unió entre deitats, els antics menors varen haver de marxar en exili cap a d'altres terres, admetent d'aquesta manera tant la seva derrota com l'hegemonia d'Emmenthupel la traïdora.
Així és com Harän era, i així com es convertí en molt pocs anys en allò que seria durant molts més. La dinastia Dan era per primera vegada una titella moguda a mans de la influència d'Emmenthupel, una deïtat que no hauria de pertànyer a aquell món i que havia fet que d'alguna manera es decantés la balança que durant tants i tants anys es mantenia en perfecte equilibri al regne de Harän. Les coses, tot i temporalment estables, estaven però a punt de canviar de curs definitivament. Nudaradan acabava de despertar.
"El canvi va afectar de ple el pobre vailet conegut en altres dies com Nèian Grum, tot i que no fou immediat. D'alguna manera semblava que els tons càlids dels arbres s'anaven tornant grisos, i, a mesura que passaven els dies, l'aigua dels seus rierols s'anava assecant progressivament. Finalment, les primeres fulles caigueren el dia que s'acomplí un any de l'obertura de l'escletxa, un any de l'alliberament de dos grans déus al Dariië, un any just després del canvi.
Nèian Grum no havia notat res fins aleshores; tot havia estata com un somni i per això, aprengué durant un any a oblidar aquells fets. Però no podia oblidar les evidències: Bradan estava canviant. I potser per això tampoc digué res a ningú, d'aquell dissortat jorn, perquè d'alguna manera se'n sentia culpable. I el dia que caigué la primera fulla d'un arbre a Bradan, el regne sencer començà a desesperar-se, impotent en veure el canvi aprop: val a dir que aquella era la primera fulla que queia d'un abre a Bradan des que ningú ho pogués recordar, i això era molt de temps. Nèian començava a experimentar un desplaçament en el seu cos, i es diu que caigué en un llarg son, que durà mesos, fins que, quan es despertà, finalment ja no era Nèian Grum. El canvi l'havia afectat, i ja mai més respondria a aquell nom. Nudaradan, aquest és el nom que la gent escollí per ell, que significa "el que no dorm"."
Harän era considerat el més gran regne civilitzat en tota la terra ja que, tot i tenir menys extensió que molts d'altres regnes, les seves ciutats l'omplien molt més que les de qualsevol altre país. Harän vivia governat des de temps enrere per la dinastia Dan. Umdan I el constructor, el primer de la seva dinastia havia unificat les quatre terres que componien Harän i les havia convertit en províncies (Emaru, Enët, Hroniid i Sinam); havia unificat també la cultura, aconseguint homogeneïtzar el regne, i fent-ne d'aquelles unes terres pròsperes i riques per viure-hi. I tocant el mar, hi construí la ciutat més ensisadora que mai la mà humana havia pogut pretendre. Aün s'erigia com la ciutat de reis per excelència, i veritablement s'havia convertit en el centre de la vida moderna a tot arreu del món conegut. Les seves construccions i infraestructures havien aconseguit fer embogir el món sencer, i era la ciutat de la que partien totes les rutes comercials. Umdan havia aconseguit sanejar la ciutat i alliberar-la dels pobres, i tothom a Aün tenia una petita muntanya de riquesa i cultura acumulada, fins i tot tenint en compte l'ampli ventall de cultures que allí s'hi reunien. Certament Umdan fou un mestre de reis i, en morir, deixà com a llegat el més poderós obsequi: la fortalesa de la seva estirp; d'aquesta manera, la dinastia perdurà durant vint generacions; els fills dels seus fills varen tenir fills que esdevingueren reis admirables, fins que arribà un període durant el qual no hi va haver cap membre de la dinastia durant 10 llargs anys. Finalment, però arribaren Grodan I el resurrector, qui reunificà el regne i Grodan II el gran, qui va obrir comerços -tot i que poc fructuosos- amb el distant regne de Blë, va ampliar fins i tot les fronteres de Harän, sotmetent a la poderosa tribu dels Maials, que aleshores moraven per la frontera nord, i va esgarrepar uns quants quilòmetres al mar d'arena que s'extenia més enllà de la seva frontera amb els maials, construint-hi les ciutats de Nanned i Erräs. Moltes proeses aconseguí Grodan II; però fou tant idolatrat que, veient-se amb tot el poder del món a l'abast d'una paraula seva, decidí llevar-se la vida en veure que res més gran podia ja aconseguir; i fou però el seu nét Dragdan, de sis anys, qui heretà el tro, ja que la seva descendència havia estat unànimament femenina; Dragdan II era el primer fill varó de la seva segona filla, la única que tingué descendència masculina.Potser fou per haver deixat a una banda la nissaga real i haver-ne donat preferència a la masculina, o potser perquè el poder de la sang Dan s'havia assecat; alguns asseguren que van ser els déus qui van prendre la magnificència del regne de Harän com a un afontament, i van culpar el regne sencer de no saber triar el successor al tro; d'altres, però, dónen la culpa als consellers reials que, com que quan Dragdan II prengué el poder tenia només sis anys, es van haver de posar a les seves esquenes decisions que només un rei podia prendre. Però els fets diuen que, amb maledicció o sense, Harän patí una guerra civil al nord per la qual perdé la meitat del seu regne: les ciutats construides i les terres conquerides, arrancades del domini Maial, foren reconquerides i ocupades pels seus anteriors propietaris; alguns territoris del nord d'Emaru s'inundaren en la salvatgeria i la destrucció indiscriminades i se'n perdé el control. El regne sagnava, i començava a oblidar ja les seves primeres passes amb Umdan el constructor, i amb Grodan II el gran.
Quan Dragdan II complí el seu divuitè aniversari, edat en la qual podia ja governar per si mateix, intentà apaliar la fam que els anys de guerra havia causat imposant als habitants de les ciutats del sud impostos excessius, reclutant-hi quantitats abusives de soldats per fer la guerra al nord i recuperar els territoris perduts, i enriquint les pèrdues que Aün havia sofert fruit de la guerra civil. Amb tot, fou pitjor el remei que la malaltia, i després de cinc anys seguits de mala sort en les batalles, en les quals que els fronts del nord només féssin que perdre efectius i guanyar fam i fred en igual mesura, i d'impostos que escanyaven a tothom, el regne sencer esdevingué a punt d'una segona guerra civil en la qual es destronaria la dinastia i es partirien les províncies. Tot apuntava a tornar a allò que Harän va ser, feia ja tant temps: un conjunt de pobles que no tenien un mínim de cultura comú i que estarien permanentment en conflicte per les seves fronteres.
Aquells dies varen coincidir amb l'arribada d'Emmenthupel al Dariië. El món sencer començava a esquarterar-se, primer Bradan i ara Harän amenaçaven amb no ser més que l'ombra del que fóren en els temps antics, els temps pròspers. És en aquests dies quan Emmenthupel veié una escletxa per on la seva influència podia entrar. En d'altres condicions, convèncer a tota una civilització que rendís culte a una divinitat nova era una feina molt àrdua, i que podia allargar-se durant molts anys fins i tot tenint en compte el poder d'Emmenthupel; però arribats a aquest punt, la deessa no va haver si no d'encantar el jove rei quasi destronat per ficar-se a la butxaca tot el regne. En poc temps, Emmenthupel aconseguí duplicar les riqueses d'aquella gent i apaliar la guerra interna. Les terres perdudes del nord d'Enam fóren recuperades, i els castells que havien estat envaïts per exèrcits de bandits fóren expulsats i condemnats a la soga. Emmenthupel aconseguí que la consciència d'aquelles terres mirés cap a la seva poderosa aura, i poc a poc la major part de la població de Harän començava a rendir-li culte.
Existia una mena de treva interna entre els déus que habitaven Harän mitjançant la qual cap d'ells intentaria influenciar en la família reial. D'aquesta manera, no hi hauria conflictes interdivins dins del regne, tots podrien habitar amb certa tranquilitat i aconseguir fidels de manera controlada. Era un gran equlibri de forces que Emmenthupel, sense cap mena de preocupació, havia trencat.
Algunes divinitats que fins aleshores controlaven una ciutat o poble, o que vivien en una muntanya o bosc a Harän, plantaren cara a la nova i poderosa deessa, en veure's properament substituïts. D'altres veieren en allò una oportunitat per aconseguir més fidels. En qualsevol cas, Emmenthupel aixafà qualsevol bossa de rebel·lió, i perseguí i eliminà personalment moltes de les divinitats més poderoses que en aquell moment havien pres alguna part de Harän com la seva residència. En no haver-hi unió entre deitats, els antics menors varen haver de marxar en exili cap a d'altres terres, admetent d'aquesta manera tant la seva derrota com l'hegemonia d'Emmenthupel la traïdora.
Així és com Harän era, i així com es convertí en molt pocs anys en allò que seria durant molts més. La dinastia Dan era per primera vegada una titella moguda a mans de la influència d'Emmenthupel, una deïtat que no hauria de pertànyer a aquell món i que havia fet que d'alguna manera es decantés la balança que durant tants i tants anys es mantenia en perfecte equilibri al regne de Harän. Les coses, tot i temporalment estables, estaven però a punt de canviar de curs definitivament. Nudaradan acabava de despertar.
1 comentari:
Tu estàs molt penjat.
Publica un comentari a l'entrada